dissabte, 21 de febrer del 2009

El preu de l’ambició


"Et penedeixes del que hem fet?"
(Conversa entre Ellen Parsons i Patty Hewes)

Recordo que quan vaig començar els estudis de Dret, ja fa uns quants anys, una de les primeres coses que ens van dir va ser que si havíem triat aquella carrera pel que havíem vist a la televisió (recordo que van esmentar Perry Mason) o al cinema ja podíem marxar, perquè la realitat no tenia res a veure amb allò. Doncs ara us diré una cosa semblant: si decidiu mirar aquesta sèrie perquè us penseu que veureu la típica trama d’advocats, millor que no ho feu perquè en sortireu decebuts. Només us diré que no hi ha ni un judici en tota la primera temporada, o sigui que si sou fans del “protesto, senyoria!”, aquesta no és la vostra sèrie.

El que sí hi ha són advocats, i no precisament dels d’ofici sinó dels especialitzats en judicis on hi ha en joc milers de milions de dòlars. La protagonista és la Patty Hewes (Glenn Close), una de les millors advocades de Nova York però també una de les més odiades, ja que els mètodes que fa servir per aconseguir els seus objectius no sempre són 100% ètics, més aviat al contrari. La Patty rebrà l’ajuda d’una intel·ligent i atractiva noia que respon al nom d’Ellen Parsons (Rose Byrne), acabada de sortir de la Universitat i amb un currículum tan brillant que li permet entrar al prestigiós bufet regentat per la Hewes. Totes dues emprendran una ferotge lluita contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), presumptament culpable d’haver deixat al carrer 5000 treballadors després de vendre’s la seva empresa. Frobisher intentarà sortir-se’n amb l’ajuda de l’advocat Ray Fiske (Zeljko Ivanek).

Darrera d’aquest plantejament relativament simple, i com us podeu imaginar, la cosa es complica. Ja des del primer capítol veiem que res és el que sembla i que tothom (repeteixo: tothom) té alguna cosa a amagar. De fet, la sèrie comença amb un flashback on veiem a l’Ellen mig nua, ensangonada i amb la mirada perduda, vagarejant pels carrers fins que troba una parella de policies que la porta a comissaria, on la interroguen i explica que el seu promès ha estat assassinat. Ens quedem amb el misteri, fem un salt en el temps i veiem la mateixa Ellen, però en aquest cas elegant i guapíssima després d’acabar la carrera de Dret i a punt de començar a buscar feina. I així, amb aquest joc constant d’anades i vingudes entre passat, present i futur, arribarem fins gairebé a l’últim capítol, quan passat i present acabaran ajuntant-se i per fi podrem treure l’aigua clara de tot plegat.


Això em porta a parlar d’uns dels autèntics protagonistes de Damages, que curiosament no són els actors. Estic parlant del flashback (un salt enrere en la història) i del seu cosí germà, el flashforward (o salt endavant). Aquestes dues tècniques prenen una importància tan cabdal en aquesta sèrie que gairebé m’atreveixo a dir que si no fos per elles estaríem parlant d’una producció entretinguda i poc més, i en canvi ara podem afirmar, sense cap por d’equivocar-nos, que estem davant d’una autèntica obra mestra del muntatge i l’edició. A més, un detall molt original és que segons el moment de la sèrie en que ens trobem, un mateix flashback pot tenir diferents interpretacions. A mesura que avancem i tenim cada cop més informació, els guionistes han tingut l’habilitat suficient com per tornar-nos a mostrar un flashback que ja havíem vist abans, però que amb les noves dades té un significat totalment diferent del que tenia en un principi, i que possiblement en capítols posteriors encara en tindrà de nous. A diferència dels personatges, els espectadors tenim accés a informació sobre el futur, i això no fa més que augmentar les especulacions: per exemple, l'assassí del promès de l'Ellen pot ser fins a quatre persones diferents segons el moment temporal.

A més de la brillantor del guió, no es pot parlar de Damages sense fer un punt i a part per esmentar els actors, perquè realment les interpretacions són de luxe. Glenn Close, tot i que no ha estat mai santa de la meva devoció, està més que impecable com a la despietada i ambiciosa Patty Hewes. La seva interpretació li va valer guanyar l'Emmy i el Globus d'Or com a millor actriu dramàtica l'any 2008. Rose Byrne és (almenys per mi) tot un descobriment en el paper d’Ellen Parsons, la jove i prometedora advocada que ajudarà Patty Hewes en la seva lluita contra Arthur Frobisher, al qual dóna vida un brillant Ted Danson, que un cop acabada Cheers semblava encasellat per sempre en el paper del cambrer Sam Malone; Danson crea un personatge amb tantes llums i ombres que no acabes mai de decidir si t’ha de fer llàstima o ràbia. I finalment, l'actor eslovè Zeljko Ivanek en el paper de Ray Fiske (l'advocat defensor de Frobisher) sens dubte s’emporta la palma. La primera vegada que apareix en pantalla ja t’adones que només amb la mirada és capaç de transmetre moltes més coses que altres actors amb set línies de diàleg. Veus a l’instant que és un home turmentat, penedit, amb un enorme patiment intern, i com més avança la sèrie cada vegada està més corcat pels remordiments, quan s’adona que no hi ha marxa enrere en els seus actes, que faci el que faci ja no podrà canviar el curs dels fets.


Els Emmy de l’any 2008 van fer justícia i van coronar Ivanek com a millor actor secundari. Un apunt important: sempre recomano mirar les sèries en versió original, però en aquest cas més que mai perquè és impossible que cap doblador, per més bo que sigui, aconsegueixi el to i els matisos de la veu d’aquest tros d’actor.

Només per apreciar la seva interpretació (i la de tots els altres) ja valdria la pena mirar la sèrie, però és que a més ens trobem davant d'un dels millors thrillers de la història de la televisió, una obra de rellotgeria suïssa explicada amb mà mestra i que ens té enganxats al sofà des del primer capítol fins a l'últim. La segona temporada ja s'ha emès als Estats Units i s'hi ha afegit un altre monstre com és William Hurt. Això no fa més que confirmar el gran moment que viu la ficció televisiva, on cada vegada és més habitual veure actors que fins ara només apareixien al cinema. El duel Close-Hurt promet ser un dels grans atractius d'aquesta temporada.

2 comentaris:

  1. eiiiiii el mateix article que a culturaemcadenaaaa

    es molt guai, tb la serie. hauries de canviar lo de que s emet encara, ja no, com has fet a l altra web. És molt bo aquest article, a la segona perd una mica la serie, ja no hi ha gaire flashback i no esta tant be, pero la primera es bonissima

    ResponElimina
  2. Hola Anna, gràcies per la correcció! Tens raó, la 2a temporada ja s'ha acabat d'emetre als EE.UU., ara mateix ho acabo de canviar aquí també. Encara l'he de veure, però no ets pas la primera que em diu que el nivell ha baixat una mica; bé, fins a cert punt és normal perquè la primera és boníssima.

    ResponElimina