dimarts, 12 de maig del 2009

"The Sopranos", la sèrie que creix amb nosaltres


The Sopranos és potser la major obra de la
cultura popular americana dels últims 25 anys.”
(New York Times)

Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.

Però The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.


La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps; Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El yin i el yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.

Per tal de donar vida a uns personatges tan complexos, és imprescindible comptar amb un repartiment d’actors que estigui a l’alçada, i la veritat és que s’ha aconseguit amb escreix. Les interpretacions són extraordinàries com n’hi ha poques, i absolutament tots els actors, per molt secundaris que siguin, destaquen en els seus papers; fins i tot hi ha moments en que arribem a confondre ficció i realitat, i costa de creure que el que estàs veient a la pantalla són actors que quan s’acaba el rodatge tornen cap a casa seva. En aquest aspecte destaca per sobre de tots James Gandolfini, etern secundari en el món del cinema, i que sens dubte és un cas com tants d’altres que ja hem comentat en altres articles: a partir d’ara ja no ens el podem imaginar fent res més. Gandolfini és i serà sempre, dins de l’imaginari col·lectiu, Tony Soprano. Després de veure l'episodi pilot ja no ens podem imaginar a ningú més fent aquest paper. La seva interpretació és tan perfecta que moltes vegades no sembla ni que tingui una càmera al davant, sinó senzillament que som espectadors privilegiats de la seva vida. Quan s’acaba la sèrie, l’hem vist vestit amb americana i corbata, amb un batí i sabatilles sortint a buscar el diari al matí a la porta de casa seva, practicant sexe amb les seves amants, discutint amb la dona, renyant els fills, portant-los a col·legi, despullant la seva ànima amb la psicòloga, trencant-li les cames a qualsevol que no hagi pagat el que deu, matant a qui convingui encara que formi part del seu clan, i fins i tot assegut a la tassa del vàter amb un mal de panxa brutal. A quants amics heu vist en totes aquestes situacions?


Però a part de les interpretacions, de la música (grans èxits perfectament integrats en les imatges) o del guió, què fa que The Sopranos sigui tan especial? És exagerada l’afirmació del New York Times? Dins del concepte de “cultura popular” s’hi engloben no només sèries de TV, sinó també llibres, quadres, escultures, pel·lícules, còmics, música, i en general qualsevol forma de creació artística. The Sopranos és superior a tot això? No es pot afirmar ni negar perquè per poder-ho fer hauríem de conèixer totes aquestes creacions, i evidentment això és impossible. Però aquesta sèrie compta amb un avantatge clau, que és el temps que tenim per poder-la gaudir. Quant heu tardat a llegir el millor llibre que recordeu? I a mirar el vostre quadre o escultura preferits? Quant dura la millor pel·lícula que heu vist a la vostra vida? I la millor cançó que heu escoltat mai? En tots aquests casos estarem parlant de minuts, d’unes quantes hores com a molt. En el cas de The Sopranos estem parlant de 86 capítols de gairebé una hora de durada cadascun; no estem acostumats a poder gaudir d’una obra de tantíssima qualitat durant tant de temps, i això evidentment juga al seu favor (i al nostre, perquè el plaer que n'obtenim també es multiplica).

Si heu llegit l’article sobre 24, ja haureu vist que hem dit que un dels factors que ajuden al seu èxit és el temps de que disposen els guionistes per explicar la trama, un avantatge extraordinari respecte al cinema, que ha d’enllestir les històries en dues hores. Aquest mateix principi es pot aplicar multiplicat per 100 a The Sopranos. Com diem al títol de l’article, aquesta és una sèrie que creix amb nosaltres, i els personatges de la petita pantalla també creixen i es desenvolupen al nostre costat. Un exemple claríssim és el fill de Tony Soprano, que quan comença la sèrie és un marrec grassonet i tímid, i quan s’acaba és un adolescent alt i prim amb un munt de conflictes i traumes. El fet d’haver-lo vist créixer fa que d’alguna manera ens el sentim una mica nostre, i quan a l’última temporada els seus problemes arriben a un punt crític, no podem evitar sentir llàstima per ell perquè sabem les raons que l'han portat fins aquí, coneixem les seves preocupacions, tot el que ha patit al llarg d’aquests anys que hem compartit la nostra vida amb ell. Tot això no seria possible en el cinema: és impossible que l’experiència vital d’Anthony Jr. ens arribi tan endins només en dues hores.


A mesura que passen els capítols i les temporades els protagonistes es van ficant a dins nostre, els anem coneixent, aprenem a estimar-los o a odiar-los igual que si formessin part del nostre dia a dia. És una sèrie que d’alguna manera ens canvia, és com una gota d’aigua que va caient a sobre d’una fusta i hi va penetrant, i quan s’acaba no som els mateixos que quan va començar. Ni se us passi pel cap de saltar-vos un episodi! N’hi haurà que us agradaran més i altres menys, evidentment, però fins i tot els capítols més fluixos contribueixen a anar deixant aquest pòsit que farà que el record que ens deixi la sèrie sigui inesborrable.

Tornant amb l’afirmació del New York Times, i tot i no poder afirmar ni negar si té raó, el que és indubtable és que The Sopranos ocupa un lloc destacadíssim no només en el món de la televisió, sinó de les creacions artístiques de la història; podríem dir que és per a les sèries del segle XXI el que va ser The Godfather ("El padrí") per al cinema dels anys 70, pel que fa al llenguatge i a l’estil. Més enllà de l’enorme qualitat tècnica en els aspectes de producció, la interpretació de tots i cadascun dels seus actors, la selecció musical, el guió insuperable, etc., es podria dir fins i tot que ha facilitat les coses per a l’èxit d’altres sèries que s’han emès després. David Chase (creador també de l’excel·lent Northern Exposure –coneguda aquí com a Doctor en Alaska–) s’encarrega de demostrar-nos amb sèries com aquestes que es pot fer televisió d’altíssima qualitat. Algú va afirmar que les sèries de televisió són l’instrument de difusió de cultura més important del nostre temps; això és tan cert que gairebé sembla mentida que per un mateix aparell puguin aparèixer obres mestres com aquesta i merdes absolutes com les que vomiten diàriament cadenes que tots coneixem. La decisió de què es vol veure, evidentment, és dels espectadors. Però el que sí us puc dir és que si us agraden les sèries i no veieu aquesta, us estareu perdent una cosa important en la vostra vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada