dijous, 18 de juny de 2009

Larry David contra el món


Sabeu allò que se sol dir a vegades de “és el fill que voldrien totes les mares”, o bé “és el gendre que voldrien totes les sogres”? Doncs Larry David és exactament el contrari. O almenys això és el que ens vol fer creure a Curb Your Enthusiasm, la seva creació “post-Seinfeld” (autèntica obra mestra de la comèdia, de la qual ell va ser cocreador i guionista). La seva nova sèrie està centrada en ell mateix, un productor i guionista de Nova York que viu semi retirat gràcies als milions guanyats després del brutal èxit de Seinfeld, i en els fets que li passen a la seva vida diària. En això comparteix en bona part la temàtica de la seva creació anterior, ja que ambdues tracten sobre situacions quotidianes i la manera que tenen els seus protagonistes d’afrontar-les. Si alguna diferència hi ha és que Seinfeld era bastant més políticament correcta. En això, sens dubte, també influeix el fet que la sèrie s’emeti per la cadena HBO, que sempre arrisca i emet material que altres ni tan sols es plantejarien. Larry David disposa ara d’un espai per explorar totes les oportunitats que no va poder amb Seinfeld. I ho fa... vaja si ho fa!

De tota manera, i en honor a la veritat, també hem de dir que a la sèrie s'exagera el mal caràcter d'en Larry David, que en realitat no és tan mal educat ni tan poc sociable com el personatge que interpreta. Ell mateix ha dit que el Larry de la ficció és el que seria el Larry real si no tingués cap mena de complex social ni sensibilitat (i després sol afegir que moltes vegades li agradaria ser com ell). És un tipus més aviat poc recomanable: egoista, neuròtic, desconfiat, misantrop i sobretot, sobretot, incapaç de tolerar convencionalismes i imposicions. David viu en una lluita perpètua contra la hipocresia humana. No suporta el que tothom dóna per establert, és un rebel que lluita contra les convencions socials i la seva vida quotidiana es converteix sovint en una sèrie continuada de petites batalles contra aquests clixés preestablerts que tothom sembla acceptar sense discutir.


Per què algunes coses són com són i ningú es pregunta per què són així? Per què tothom sembla acceptar una sèrie de coses sense plantejar-se el per què? Si en Larry va a una festa d’aniversari i no li ve de gust cantar “que siguis molt feliç”, doncs no ho farà encara que sigui l’únic que no ho faci. Si va a casa d’un amic i aquest li vol ensenyar les obres que ha fet al pis, pot molt ben ser que li digui que no ho vol veure. I per què dimonis al restaurant se suposa que t’has d’esperar a que tothom estigui servit per poder començar a menjar, encara que t’estiguis morint de gana?


L’estructura dels episodis sol seguir un patró bastant definit: se’ns presenten 2 o 3 situacions que al principi semblen insignificants, però que acaben relacionant-se, complicant-se i tornant-se en contra d’en Larry a mesura que ens acostem al final. Tot i que la majoria de situacions còmiques venen donades per les peculiars “habilitats” socials d’en Larry, també s’ha de dir que moltes vegades es veu ficat en situacions incòmodes degut a la casualitat o a la mala sort. Fins i tot hi ha vegades que les seves intencions són bones, però acaba sent una víctima de les circumstàncies o de les convencions socials que ell tant menysprea. Això sí, tot acaba lligat amb una naturalitat tan extraordinària que fins i tot sembla que escriure un episodi d’aquesta sèrie sigui fàcil. I aquest, precisament, és el principal indicador que és molt difícil. Oi que sembla fàcil el futbol quan veus jugar en Messi?

Una altra característica destacable d’aquesta sèrie és que és bàsicament improvisada. Els actors reben un esbós del guió on es descriuen les situacions, i a partir d’aquí es creen els diàlegs als assajos. Això fa que moltes escenes s’hagin de repetir 7 o 8 vegades, una xifra inaudita en el rodatge d’una sèrie de TV. Un cas molt il·lustratiu és el de Cheryl Hines, ja que sempre que en Larry (el seu marit a la ficció) li explica la seva última peripècia, ella (l’actriu) no té ni la més mínima idea del que li explicarà, o sigui que està tan a les fosques com el seu personatge. Només així s’expliquen les cares que posa, ja que està sorpresa de veritat. A partir d’aquí tot queda en mans de la seva extraordinària capacitat d’improvisació, que evidentment devia ser un dels motius principals pels quals la van contractar.


Igual que passava amb The Office, l’humor de Curb Your Enthusiasm també té un punt d’incomoditat afegit. Per què? Doncs perquè en més d’una ocasió i en més de dues no podrem evitar pensar “jo opino el mateix”, o “jo hagués fet el mateix”, o per ser més precisos, “tant de bo jo m’atrevís a fer el mateix”. Però compte, que immediatament després també pot ser que pensem “però quin malparit que està fet aquest home!”, i li agafem una mania terrible. Els nostres sentiments vers aquest personatge aniran d’un cantó a l’altre al llarg de cada episodi. Tampoc podrem evitar sentir frustració i impotència perquè serem testimonis de l’estupidesa que envaeix el planeta, i de la qual som víctimes tots, no només en Larry. És per això que moltes vegades voldríem fer el que fa, dir el que diu o actuar com actua, però l’educació o la por de les conseqüències ens ho impedeix. Per això aquesta sèrie és en part alliberadora, ja que ens permet fer les paus amb un món que moltes vegades costa d’entendre i acceptar. En el fons, val més agafar-s’ho rient, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada