Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Fins aviat, Atlantic City

Més finals de temporada: ara toca parlar de Boardwalk Empire, la mastodòntica producció que parteix del moment que neix la llei seca i que ens explica el negoci soterrat que prospera a Atlantic City amb els contrabandistes d’alcohol, a més dels interessos polítics que s’amaguen darrera d’aquest panorama general.

Les expectatives no podien estar més altes: per una banda Terence Winter, una de les ments pensants (escriptor i productor) que hi havia al darrera de The Sopranos (segurament la millor sèrie que he vist mai a la meva vida), per l’altra Martin Scorsese (director de l’episodi pilot i productor executiu de la resta de la sèrie, controlant i guiant a l’equip de guionistes) i finalment Steve Buscemi encapçalant el repartiment i passant d’etern secundari en el cinema a protagonista absolut (i brillant) a la televisió. Per si tot això fos poc, teníem també la solvència contrastada que qualsevol aficionat a les sèries associa a les sigles HBO, i una morterada de calés invertits en recrear, de la manera més fidel possible, la ciutat del pecat americana als anys 20 (una mica el precedent de Las Vegas).

I els resultats? Desiguals, pel meu gust. És evident que la milionària inversió es nota, i molt: qualsevol aspecte relacionat amb el disseny de producció (la ciutat, els casinos, els restaurants, els hotels, el vestuari, etc.) és absolutament brillant i no se li pot posar ni un però. I la història? Aquí ja no podem ser tan contundents. Després d’un episodi pilot molt ben aconseguit, el segon particularment em va deixar totalment fred i descol·locat, i els posteriors no tant però quasi. La sèrie ha donat massa sovint la sensació de no saber gaire per on havia de tirar, i només cap als episodis finals ha recuperat el to i el pols que havíem intuït en la seva notable introducció.

A més, un dels seus principals atractius (Scorsese) resulta que també és un dels seus majors llasts, perquè resulta que el mestre ja ens ha parlat altres vegades d’aquests temes amb molta més força i brillantor, per exemple en pel·lícules tan inoblidables com Casino o Uno de los nuestros. Evidentment el llenguatge cinematogràfic i el de la televisió és diferent, el temps per explicar les històries no té res a veure, però també és veritat que és molt difícil lluitar contra uns records audiovisuals tan extraordinaris.

Atlantic City, la seva corrupció, el seu vici i el seu alcohol amagat (però tampoc gaire) ens deixen fins a la segona temporada amb una sèrie d’amenaces penjant sobre el cap d’en “Nucky” Thompson (Buscemi), tresorer de la ciutat i polític destacat (i corrupte) que realment és qui remena les cireres de tot el que passa: el seu germà despitat, el seu antic protegit Jimmy Darmody i el seu predecessor i mentor planegen conjuntament fer-li pagar les seves males passades. La trama promet, però seria desitjable que no hi haguessin tants episodis buits de contingut, per molt maco que sigui el seu embolcall. Hi ha talent de sobra per aconseguir-ho, i segur que els fanàtics del món mafiós estarem aquí per veure-ho.

La cara fosca de la justícia

No sé com s’ho fan els anglesos, però la veritat és que tenen l’habilitat d’aconseguir que una temàtica que s’ha vist mil vegades resulti atractiva i acabi semblant fins i tot original. Perquè estarem tots d’acord que parlar de segrestos, assassinats, corrupció policial i (també) dels individus que volen descobrir què s’amaga al darrere de tot plegat, no és a priori un argument massa innovador.

Amb ganes de més zombis

Ja m’ho imaginava abans de començar, i s’ha acabat confirmant: la primera temporada de The Walking Dead deixa amb ganes de més, de molt més. Sis episodis són molt pocs, i si a sobre tenen la qualitat que han demostrat i obren tants interrogants sobre el futur dels seus protagonistes, la conseqüència no pot ser cap altra que només d’acabar-se l’últim episodi ja voldríem veure el següent. Doncs paciència, perquè sembla que haurem d’esperar fins a l’octubre de 2011...

El que ha aconseguit aquesta sèrie en la seva primera i breu temporada és molt destacable. Si hi ha un gènere vist, revist, fet, refet i fins i tot parodiat, aquest és el dels zombis. Des de finals dels anys 60, quan George A. Romero va aterrir els espectadors dels cinemes de tot el món amb La nit dels morts vivents, les successives versions i interpretacions del tema han estat tan abundants (i no sempre reeixides) que la veritat és que, en principi, gairebé feia mandra posar-se a veure una sèrie sobre zombis.

Doncs seria un gran error. Tot i que evidentment ens trobem amb molts dels elements comuns del gènere (els humans obligats a conviure en un espai reduït, la lluita per sobreviure, un món devastat i dominat per morts famèlics de carn humana -o animal-, l’origen incert de l’apocalipsi, etc.), The Walking Dead té un to i una personalitat propis, i està enfocada d’una manera tan especial que pràcticament no ens adonarem d’aquests tòpics.

Els homes de Madison Avenue

A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.

I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.

El misteri de les audiències

Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

Gairebé per casualitat, el director Alejandro Pérez Blanco es va trobar en un bar amb una persona que tenia un audímetre a casa i se li va acudir la idea de fer un documental sobre el tema. L’home va acceptar amb la condició de mantenir l’anonimat, per tal d’evitar possibles denúncies per part de Sofres (l’única empresa que realitza estudis d’audiència a Espanya), i per això la veu que sentim és la d’un doblador i se li ha difuminat la cara digitalment. La resta de la història, diuen, és totalment real.

Algunes de les conclusions que es poden treure del documental són com a mínim curioses, i en general la sensació és de falta de transparència i sobretot de falsa realitat: per exemple, com que només hi ha 4.500 audímetres a tota Espanya, resulta que cadascun dels espectadors que utilitza l’aparell està representant entre 10.000 i 12.000 persones, o sigui, més gent que el 90% dels alcaldes d’Espanya. Com és possible que 4.500 persones representin a més de 40 milions? Com s’explica que n’hi hagi prou amb el que estiguin veient en aquells moments 100 espectadors amb audímetre per decidir si una sèrie es manté en antena o no, amb els llocs de treball que això representa? Per què només hi ha una empresa que faci aquest tipus d’estudi a Espanya?

Tot això i molt més, en poc menys de 10 minuts. Val molt la pena:

Els zombis arriben i arrasen

La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:

Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.

Alabat sia Freud

Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

Diagnòstic: possible “pilotitis”

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

La veritat (encara) és allà a fora

Amb uns quants mesos de retard (tants, que ja he vist tots els episodis emesos fins ara), però finalment aquest dijous 7 d’octubre TV3 estrenarà Fringe, una de les sèries revelació des de la seva estrena als EE.UU. ja fa més de dos anys.

Ja havíem parlat dels estranys fets que investiga el tercet protagonista: Olivia Dunham, agent de l’FBI; Walter Bishop, un científic genial però amb greus problemes mentals, i Peter Bishop, el seu fill amb un passat fosc. Cada cas és més estrany que l’anterior, i a més tenim el rerefons d’una mena de conspiració que amenaça el nostre món.

I precisament aquesta diferenciació entre els casos independents i el misteri que s’intueix (però mai s’explica del tot) és un dels principals encerts d’aquesta sèrie. Al principi sembla que la cosa no passarà de la investigació d’un cas estranyíssim per episodi; però sense que gairebé ens n’adonem, se’ns van donant pistes, detalls, petits elements que de mica en mica van fent que la història de fons agafi cada vegada més protagonisme fins arribar als episodis finals de l’excepcional segona temporada, moment en que passa al primer pla absolut.

El repte de la sèrie és que a partir d’ara se’ns farà molt difícil continuar sentint interès pels casos aïllats. La situació actual dels protagonistes té tant camp per córrer que tornar a veure gent que es converteix en cendra abans de morir, o pobles sencers amb els seus habitants desfigurats, o persones amb llarguíssims paràsits interns, té una importància relativa. S’haurà de veure cap a on va la sèrie a partir d’aquí: als EE.UU. acaba de començar la tercera temporada, i promet emocions fortes.

De moment, però, si encara no l’heu ni començat a veure i us agrada la ciència ficció, els misteris paranormals, els thrillers i les investigacions policials, no ho dubteu ni un moment i reserveu-vos la nit dels dijous a TV3. No us en penedireu!

Scorsese, per fi

Han passat molts mesos des que es va saber la notícia i l’espera ha estat llarga, però per fi ha arribat Boardwalk Empire, la sèrie produïda per Martin Scorsese per a la TV. Em costarà molt ser objectiu, ja que sóc un fanàtic de les pel·lícules relacionades amb la màfia i tot aquest submón, i sens dubte Scorsese és un dels màxims representants d’aquest gènere (amb el permís de Coppola). Els aficionats al cinema no podem oblidar creacions com Uno de los nuestros o Casino, i de fet veient aquest episodi pilot (dirigit per ell mateix) no podrem evitar recordar escenes d’aquestes pel·lícules.

L’acció transcorre a principis dels anys 20 a Atlantic City, la primera “ciutat del pecat” americana abans de la irrupció de Las Vegas, un món de casinos, bordells, vici i corrupció, just el dia que comença la Llei Seca que prohibeix el consum d’alcohol (“or líquid”, com diu un dels protagonistes). La guerra pel licor i la seva possessió, distribució i venda provocarà, com no, conflictes entre diferents bàndols que no sempre acabaran bé per a tothom. Serem testimonis de les activitats dels grans capos del negoci, però també veurem com els seus ajudants (com ara un novell Al Capone) intentaran anar pujant en l’ombra i fer-se un lloc en la cúpula del poder.

Diuen que aquest episodi pilot ha costat gairebé 20 milions de dòlars, i això es nota. La recreació d’Atlantic City, dels seus carrers, de les seves sales de ball i casinos, dels seus automòbils, del passeig marítim que dóna títol a la sèrie, és tan perfecta que gairebé espanta. L’HBO, una vegada més, marca la diferència pel que fa a qualitat. Els actors també compleixen sobradament amb el que s’espera d’ells, en especial el genial Steve Buscemi en el paper protagonista de “Nucky” Thompson, un respectat càrrec polític per una banda i contrabandista il·legal de licors per l’altra, capaç d’ordenar matances però també de sentir llàstima i d’ajudar a una dona embarassada que sovint rep pallisses del seu marit borratxo i jugador.

Per fer alguna crítica, potser podríem dir que durant l’hora i quart que dura el pilot, el ritme no sempre és constant sinó que hi ha alts i baixos que fan que et quedis amb una certa sensació de discontinuïtat en l’acció. De la mateixa manera, i intentant ser objectiu encara que em costi, tampoc veurem res que no haguem vist ja en altres produccions d’aquest mateix estil: gàngsters, pistoles, traïcions, venjances, morts, etc. Tot i això, la sensació general que deixa és molt satisfactòria, i encara més si tenim en compte el final i les conseqüències que sens dubte tindrà en propers episodis.

Flors al meu jardí (II)

Primer va ser 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em van destacar com a “Bloc del dia”. Ahir va ser el bloc del programa matinal de Jordi Basté “El món a RAC1” el que es va recordar d’aquest meu humil passatemps.

Al final em faran creure que no ho faig malament. Espero que no em pugin els fums i no em comenci a passejar mirant a la gent amb menyspreu i pensant que sóc un blogger collonut i els altres amb prou feines éssers humans. I és que gràcies a aquesta inesperada propaganda, la meva modesta pàgina va rebre ahir una xifra rècord de 150 visites.

La notícia, aquí: http://rac1.org/elmon/seccions/a-cop-de-clic/

El bloc surt destacat a la part esquerra de la pantalla:

Moltes gràcies a tot l’equip del programa i en especial a Toni de la Torre, que és l’encarregat de la secció de sèries cada divendres cap a tres quarts d’onze del matí. Sens dubte, una referència setmanal inexcusable per a tots els aficionats a aquest món.

La penúltima joia

Abans de posar-me a mirar una sèrie, acostumo a deixar-me aconsellar pels que en saben. Si no ho hagués fet, a vegades potser no passaria dels primers episodis, com en aquest cas: massa drama, massa patiment del protagonista, massa malestar psicològic. Però els que en saben deien que valia la pena continuar, que la cosa millorava fins a convertir-se en una petita meravella televisiva a l’alçada de les més grans. Avui puc dir que tenien raó, i que me n’hagués penedit si no hagués continuat. Breaking Bad és una sèrie de culte, una obra per a sibarites de la petita pantalla, que cada vegada és menys petita i està vivint la seva particular edat d’or.

Fa unes setmanes ja havíem parlat d’en Walter White i de les dramàtiques circumstàncies que el portaven a convertir-se en fabricant d’una droga d’altíssima qualitat, amb l’ajuda del seu ex alumne Jesse Pinkman. Això, evidentment, només és el punt de partida. Perquè els nostres dos novells amics aviat se les hauran de veure amb personatges molt més experimentats que ells en aquest fosc món. En Walter, a més, començarà a viure una doble vida on intentarà amagar a la seva família la seva nova ocupació, especialment al seu cunyat Hank, policia i membre de l’agència antidroga.

És molt difícil no simpatitzar amb en Walter: és una persona normal, que no ha passat de professor d’institut a pesar de ser un geni de la química, un pare i un marit preocupat per la seva família i que ha de prendre una decisió extrema forçat per les circumstàncies. Ens convertirem en còmplices morals de les seves accions, patirem amb ell, sentirem el seu mateix nerviosisme a mesura que la cosa es vagi embolicant (que ho farà, i molt). El mateix podem dir d’en Jesse: és un nano eixelebrat i sovint no pensa el que fa, però tampoc podem deixar de sentir llàstima per ell quan toca fons.

Frikis decebedors i zombis prometedors

El setembre és època de tornada a la feina (els que tenim la sort de tenir-ne), de que surtin a la venda col·leccionables absurds, i per sort també d’estrenes de sèries. Avui m’agradaria parlar-vos d’una de les més interessants, i també d’una altra que no és una estrena sinó tot el contrari: malauradament sembla que se li ha acabat la inspiració. Anem a pams:


Els informàtics es desinflen

Ja vaig dir fa uns dies que la quarta temporada de The IT Crowd no havia començat amb massa força. Malauradament, després d’haver-la vist sencera no puc fer res més que confirmar les primeres impressions i afirmar que, definitivament, els meus frikis favorits de la televisió han perdut gas, i molt.

Les dues primeres temporades de la sèrie van ser les millors: els guions eren frescos, originals i divertits com pocs. De fet, el primer episodi de la segona temporada té l’honor (meu, particular) de ser segurament el més divertit que he vist mai en una sèrie d’humor. Però és que a més n’hi havia molts d’altres que, sense arribar a aquest nivell, també et feien riure a cada moment. La cosa va començar a baixar a la tercera temporada, a pesar que hi havia episodis absolutament brillants com aquell on fan creure a la Jen que Internet és una caixeta negra amb un llum vermell a sobre.

Superherois esgarriats

Imagineu-vos que un bon dia us atrapa una tempesta al mig del carrer i de sobte us cau un llamp a sobre. Passat el primer ensurt, us adoneu sorpresos que no només no us ha matat, sinó que a més resulta que heu adquirit una capacitat especial que abans no teníeu: fer-vos invisibles, escoltar els pensaments de la gent, fer que el temps torni enrere... o potser teniu un nou poder però encara no ho sabeu.

“Luther”, igual però diferent

Segurament si us parlo d’una sèrie de policies on el protagonista no és sant de la devoció dels seus superiors, que va a la seva sense fer massa cas de les ordres, que és un geni resolent els casos que se li presenten, que alguns dels seus companys són corruptes i que ha de lluitar contra uns malvats molt malvats, us pensareu que no val la pena ni començar de mirar-la. Doncs amb Luther estaríeu molt equivocats si no ho féssiu.

Flors al meu jardí

Els que em coneixen bé saben que no sóc dels que els hi agrada fer-se propaganda ni proclamar els mèrits propis, segurament perquè tampoc hi ha gran cosa que proclamar. Avui, però, em permetreu que faci una excepció; acabo d’obrir el correu i em trobo una notificació del 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em fan saber que aquest petit bloc ha estat triat com a “Bloc del dia”.

Sembla ser que en aquesta pàgina es vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquen un bloc amb “contingut interessant”.

Doncs poques coses més puc dir que... moltes gràcies! Fets com aquest motiven i ajuden a tirar endavant. Intentaré seguir com a mínim igual que fins ara, i si pot ser i el temps m’ho permet, publicar articles més sovint.

Podeu veure la notícia fent clic aquí: http://www.3cat24.cat/blogs

El bloc surt destacat a la part dreta de la pantalla, concretament aquí:

Dustin Hoffman també es passa a la TV

Molts crítics opinen (i jo també) que actualment el millor cinema americà s’està fent a la televisió (cosa que tampoc costa gaire si repassem la cartellera de cada setmana). I encara més, podríem afegir que en bona part és gràcies a HBO, una cadena per cable que ha engendrat moltes de les millors sèries que he pogut veure al llarg de la meva vida, i pel que sembla també de les que veuré en els propers mesos.

Sembla ser que la gent del cinema s’ha adonat d’aquest fet, perquè cada vegada tenim més exemples d’actors i directors tradicionalment associats al món de la gran pantalla que es passen a l’altre cantó. Per exemple, Glenn Close i William Hurt a Damages, Martin Scorsese i la seva propera estrena Boardwalk Empire (quines ganes que tinc que comenci ja!), o Ridley Scott amb l’adaptació televisiva d’Els pilars de la terra (que es va estrenar ahir, per cert).

Doncs bé, segons s’ha sabut no fa massa ara és Dustin Hoffman qui es passa al món de la TV per protagonitzar Luck, una sèrie sobre el món de les curses de cavalls i tot el negoci d’apostes (sovint il·legals) que s’hi mou al darrera. Hoffman interpretarà a Chester “Ace” Bernstein, que acaba de sortir de la presó després de passar-hi quatre anys i s’aliarà amb el seu antic xofer per muntar un pla relacionat amb un hipòdrom. Per fer-ho, contractarà a un entrenador de cavalls de dubtosa reputació.

La notícia sens dubte és impactant, perquè l’última vegada que vam poder veure Hoffman a la petita pantalla (llevat d’una participació a Curb Your Enthusiasm) va ser l’any 1968, en un episodi d’una sèrie anomenada Premiere; és a dir, només un any després del seu recordat paper a El graduat.

Més detalls: en el repartiment també hi trobem Nick Nolte (un altre clàssic de la gran pantalla), i el productor i director de l’episodi pilot serà Michael Mann (director, entre d’altres, de Heat, El último mohicano, Ali, Collateral o Enemigos públicos).

I si a tot això hi afegim que l’encarregada de portar la història a la petita pantalla serà HBO (com ja haureu endevinat), la conclusió és que només hi ha una mala notícia: que ens haurem d’esperar a l’any vinent per veure-la. Diuen que els executius de la cadena es van quedar bocabadats quan van veure l’episodi pilot, per la qual cosa com a mínim sembla assegurada una temporada sencera.

Prometo estar al cas de totes les novetats que hi facin referència...

Tornen els informàtics!

Doncs sí, el passat 25 de juny van tornar a les pantalles del Regne Unit els meus frikis favorits: en Roy, en Moss i la Jen. Fins ahir no vaig poder veure el primer capítol d’aquesta quarta temporada, que no ha començat malament però tampoc té la força còmica d’episodis anteriors. Haurem d’esperar al final per fer-ne una valoració global.

Mentrestant, m’agradaria compartir amb vosaltres una curiositat que he trobat navegant per la xarxa, i que també fa referència als nostres amics informàtics. Es tracta del web d’un tal Nick Crossland, un fotògraf anglès especialitzat en crear imatges esfèriques i panoràmiques de 360 graus. Doncs bé, en aquest web es poden veure un parell de fotos de l’estudi on es grava la sèrie, i no només això, sinó que mitjançant el zoom podreu apreciar tots els detalls que s’amaguen en el decorat. Sembla realment que ens trobem a l’altre costat de la pantalla!

Sens dubte, és una bona manera d’introduir-nos una miqueta més en el particular (i raríssim) univers dels nostres benvolguts frikis. I de pas, podrem veure altres imatges d’aquest fotògraf tan especial que trenca amb el concepte tradicional de la fotografia.

Honor, lleialtat, cuiro i Harleys

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Sons of Anarchy va ser en un programa de ràdio, on un comentarista de sèries la recomanava a un oient que demanava quina sèrie podia mirar que fos semblant a The Sopranos. Immediatament vaig pensar que estava exagerant, però no vaig poder evitar sentir curiositat per veure-la. I no me n’he penedit.

Els Sons of Anarchy són un club motociclista que exerceix de policia privada (amb el vistiplau de la policia local) que es dedica a protegir la petita localitat californiana de Charming de bandes como ara els Nords, els Mayans o els Niners, que trafiquen amb drogues. Els Sons, però, també estan implicats en la importació il·legal i la venda clandestina d’armes, un negoci amb el qual es financen.

El protagonista és en Jackson “Jax” Teller, fill d’un dels fundadors del club i fillastre de l’actual president Clay Morrow, que es va casar amb la Gemma Teller, la mare d’en Jax. Un bon dia en Jax troba fotos i una espècie de diari del seu difunt pare on parla de les intencions originals del club (una revolució social, no un club il·legal). Tot plegat fa que es comenci a replantejar moltes coses, com ara el per què de tanta violència o quin és realment el paper que juga el club actualment, i li proposa al seu padrastre que trobin altres maneres de guanyar diners en comptes de traficar amb armes. Aquests dubtes d’en Jax es mantenen al llarg de tots els episodis i provocaran més d’una enganxada amb en Clay, mentre que la Gemma veu com el fantasma del seu ex marit persegueix el seu fill i amenaça amb destruir el club.

Dues sèries que prometen

Avui us voldria recomanar dues sèries, una que s’acaba d’estrenar i l’altra que ja va per la tercera temporada, però que jo he descobert fa poc. Som-hi:

Tots units fem força

El 7 de juny es va estrenar a la cadena americana NBC una sèrie que m’ha cridat l’atenció: es tracta de Persons Unknown, la història d’un grup de persones que es desperta en una ciutat absolutament desconeguda, deserta i abandonada. Només tenen clar que els han segrestat, i que tota la ciutat està plena de càmeres que els vigilen les 24 hores del dia.

A partir d’aquí, les preocupacions dels personatges aniran encaminades a saber com i per què han arribat allà, i també a trobar la sortida d’aquesta presó forçada on s’han vist ficats. Per fer-ho lògicament serà imprescindible que col·laborin entre ells, però com que són perfectes desconeguts no tothom confia en els altres.

En principi els creadors l’han plantejada per una sola temporada, i per tant hauríem de parlar de mini sèrie (tot i que si té èxit el més probable és que ho acabin allargant, com sempre). L’argument recorda, en certa manera, a la decebedora FlashForward, que ja ha estat cancel·lada després que els guionistes no se’n sortissin tot i l’aturada (cosa de la que ja vam parlar). Esperem que aquesta nova proposta televisiva sí que estigui a l’alçada de les expectatives. De moment us deixo amb el tràiler:

Camí de l’Olimp de les sèries

Tot i que als EE.UU. ja s’ha acabat la tercera temporada, jo tot just he vist 3 capítols d’aquesta sèrie de la qual crítica i públic parlen autèntiques meravelles. Es diu Breaking Bad, i el seu argument és més o menys aquest:

A en Walter White, professor de química en un institut de secundària de Nou Mèxic, li diagnostiquen un càncer de pulmó incurable. Amb la seva dona embarassada i el seu fill adolescent afectat de paràlisi cerebral, en Walter creu que una bona manera de deixar-los algun diner davant de la seva futura absència seria dedicar-se a traficar amb drogues. Gairebé per casualitat entra en contacte amb en Jesse Pinkman, un antic alumne seu que a més resulta que es dedica a fer de camell. Amb la seva experiència en aquest peculiar mercat i els coneixements de química d’en Walter, tots dos s’embranquen en una aventura que es complica només de començar, amb l’aparició de dos camells latinos que volen saber els secrets de l’excel·lent droga que fabrica en Walter.

Encara és molt d’hora per jutjar-la, però la veritat és que les primeres impressions no poden ser més positives. Es tracta bàsicament d’un drama, però amb grans dosis d’humor negre i els tocs adequats d’aventura i thriller, que ja es veu que aniran a més. Com dic, els que l’han vist sencera la deixen al nivell de les grans sèries de la història. Continuarem informant; de moment, aquí teniu el tràiler també:

Hitler, indignat pel final de "Lost"

El final de Lost continua generant controvèrsia. Sembla ser que majoritàriament guanyen els que estan tristos, decebuts, emprenyats o fins i tot indignats amb la manera com han acabat les aventures dels supervivents de l’Oceanic 815. El que no ens podíem imaginar és que fins i tot el Führer tragués foc pels queixals... i ja sabem que a aquest val més no fer-lo encendre.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb ell.

I per això tants misteris?

Au, ja està. El moment que tant havien esperat (i alhora temut) milions de persones de tot el món ha arribat. S’ha acabat Lost, i hi ha conclusions per a tots els gustos, tot i que en general no sembla que la gent hagi acabat massa contenta, més aviat al contrari. Estava cantat. Ja vaig avisar que els guionistes havien encetat tantes teories, havien obert tantes portes i havien elevat l’expectativa a un nivell tan alt, que el resultat final només podia ser la decepció. Ningú esperava que se solucionessin tots els misteris (segurament perquè hagués calgut una temporada sencera només per explicar-los), però ben pocs esperaven que se’n resolguessin tan pocs. Se’ns han acabat les peces del trencaclosques i observem sorpresos que encara ens en queda la meitat per fer, o potser més.

A partir d’aquí, si no heu vist l’episodi final us podeu trobar amb sorpreses desagradables. Esteu avisats.

La sisena temporada va començar amb una trama paral·lela que en principi semblava prou interessant: ens explicava què hauria passat si l’avió no s’hagués estavellat, quina hauria estat la vida dels personatges si mai haguessin anat a parar a l'illa. Després de l’episodi final, però, tot plegat ha resultat ser una excusa absurda per tal de poder ajuntar-los a tots (bé, a tots no: on eren en Walt, en Michael, el Sr. Eko, etc.?) en un mateix lloc i que es poguessin retrobar i acomiadar per sempre (perquè resulta que són morts), i de pas que els espectadors més sensibles poguessin deixar anar alguna llagrimeta. Tot massa melodramàtic i amb una sentimentalitat gairebé de telenovel·la. Mentrestant, a l’illa, hem assistit a una lluita final Jack-Locke a cops de puny i a la vora d’un penya-segat, on tots dos estan a punt de caure en més d’una ocasió. Que originaaaaal!

Ara sí que s'acaba...

Els rumors que hi havia des de l’estrena de l’última temporada de Lost finalment s’han confirmat: a les 6.30 de la matinada del diumenge 23 al dilluns 24 de maig, i només mitja hora després de la seva emissió als Estats Units (temps necessari per poder generar i sincronitzar els subtítols), es podrà veure a Espanya (i a molts altres països del món) l’últim episodi de la sèrie que té enganxats a milions de seguidors de tot el planeta.

Com indica la web de Cuatro, per primera vegada a Espanya una cadena emet un episodi coincidint amb la seva estrena a Estats Units. El motiu és ben clar: si tarden tan sols unes hores a emetre el nou capítol, l’audiència baixa en picat perquè la gran majoria de seguidors de la sèrie ja se l’han baixat d’Internet.

La marató de Lost (que tindrà el nom de “La noche perdida”) començarà a les 2:50 amb un programa especial que resumirà les sis temporades en poc més de deu minuts, per tal que puguem arribar al desenllaç amb totes les claus i incògnites ben fresques al cap. A continuació es tornaran a emetre els episodis del 12 al 15, i a les 5:45 s’estrenarà, en versió original subtitulada en castellà, l’episodi número 16 titulat What they died for (“Per a què van morir”), encara inèdit a Espanya. I per fi, quan acabi aquest capítol, podrem veure el final de la sèrie amb el doble episodi titulat The End, a partir de les 6:30 hores com ja hem dit anteriorment.

Si no voleu (o no podeu) matinar, o bé si això de la versió original no va amb vosaltres, podeu esperar a les 20 hores del dissabte 29 per veure la versió doblada de What they died for, mentre que l’endemà dia 30 arribarà The End també amb les veus espanyoles d’en Jack, en Sawyer, la Kate i companyia.

També cal dir que amb motiu del final de la sèrie s’han organitzat diverses activitats a moltes ciutats de la geografia espanyola. A Barcelona, per exemple, un grup exclusiu i molt limitat de seguidors es concentraran a partir de les 3:30 de la matinada al bar Bharma, únic local temàtic consagrat a Lost que existeix al món, per gaudir de l’episodi pilot, del penúltim i del final. Els assistents rebran un kit de regals amb diversos llibres oficials de la sèrie, i també podran esmorzar en rigorosa primícia els Lostis, una edició especial d’uns cereals exclusius.

Aquests cereals també es podran degustar al campus de Montilivi de Girona a partir de les 6.30 hores del dilluns 24, coincidint amb l’emissió subtitulada i en obert a Cuatro, gràcies a un acord de la cadena amb la xarxa de residències universitàries RESA per facilitar el visionat de l’últim capítol de la sèrie als estudiants.

Us deixo amb una de les nombroses promos que circulen de l'esperadíssim episodi final:

Tothom és en Nicolas Cage

Avui la cosa va de frikisme pur i dur. Resulta que no sabem si per admiració o per ràbia, però un individu aficionat al Photoshop ha creat un bloc on es dedica a posar la cara de Nicolas Cage a una gran multitud de personatges famosos de qualsevol sexe, reals o ficticis. Esportistes, polítics, actors, músics, personatges de dibuixos animats, etc.; ningú s’escapa d’acabar amb la seva cara. Com sempre en aquests casos, hi ha transformacions molt ben aconseguides, altres de correctes i altres que definitivament són fallides.

Però què té a veure això amb les sèries?, direu vosaltres. Doncs sí, perquè algunes d’aquestes peculiars creacions afecten a coneguts personatges de produccions de TV. Aquí us en deixo unes quantes (feu clic a sobre de la imatge per ampliar-les):

Com a Jack Shephard, de Lost...

Com a Dexter...

Com a Horatio Cane, de CSI Miami...

Com a tots els protagonistes de The Office...

Segurament pensareu que hi ha gent que té molt poca feina. Hi estic d’acord... però també hi ha gent que té poca feina i no fa res de res. No sé per què, però això de fer un experiment estrany amb un actor més o menys conegut m’ha fet recordar una mena de joc que va tenir certa repercussió fa uns anys: el número Bacon. Però aquí sí que ja abandonaríem les sèries, o sigui que si teniu curiositat haureu d’anar al bloc germà per veure-ho...