Tornarem a Seattle

La síndrome de l’episodi pilot (també coneguda com a “pilotitis”) és un fenomen que s’observa no poques vegades en el món de les sèries de televisió. La primera presa de contacte amb una producció televisiva sovint està tan cuidada i ben feta que fa que les expectatives que desperta siguin altíssimes, sovint desmesurades, i pot passar que la resta d’episodis no estiguin a l’alçada.

Sense que sigui ni molt menys un cas tan exagerat com altres produccions recents (Flashforward o The Event, per exemple), sí que és veritat que The Killing nota el pes d’un primer lliurament gairebé perfecte: se’ns presenta el cas (l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen en estranyes circumstàncies, ja que el seu cadàver apareix en un dels cotxes de la campanya electoral d’un candidat a alcalde), els detectius que l’investigaran (la gèlida Linden i el misteriós Holder) i la família de la noia (pares, tia i dos germans petits), i també veiem les diverses línies d’investigació obertes i els primers sospitosos. Però a partir d’aquesta impecable arrencada, la sensació és que la sèrie es va apagant de mica en mica, que tretze episodis són molts i que la història es podria haver enllestit abans, sense jugar tant als falsos culpables ni allargar la investigació de manera innecessària (i sovint maldestra). Alguns fins i tot han arribat a dir que es podria passar directament dels dos primers episodis als tres finals, i no ens perdríem res important. Una afirmació una mica exagerada, però que té una part de raó.

Però això no ens ha de fer oblidar que la sèrie té molts aspectes positius. L’ambientació, per exemple, és perfecta per a la història que se’ns vol explicar; l’acció transcorre a Seattle, una ciutat on no deixa mai de ploure i això ajuda a crear un ambient fosc, trist i depriment, molt adequat per a la temàtica tractada. Per altra banda, seqüències com l’aparició del cadàver de la Rosie al maleter i el descobriment del (presumpte) autor del crim gràcies als correus electrònics que va rebent al seu ordinador, són moments magistralment aconseguits i amb una tensió acumulada excepcional.

The Killing també té l’honor de comptar amb algunes de les seqüències més impactants i emotives que recordo en molt de temps. Veient les excepcionals interpretacions de Michelle Forbes i Brent Sexton (els pares de la Rosie), m’imagino que l’impacte de la mort d’un fill ha de ser gairebé calcat a com ens el presenten en pantalla. Cal agrair que els creadors no hagin optat pel sentimentalisme fàcil, sinó que prefereixen mostrar-nos el dia a dia sense la filla desapareguda. Tot i que lògicament hi ha moments inevitables on apareixen les llàgrimes, la vida continua i s’ha de tornar a anar a comprar al supermercat, cal portar els dos petits a l’escola, i patir el dolor constant en silenci perquè tampoc trobes res millor a dir.

A Estats Units s’ha criticat moltíssim l’últim episodi, i la veritat és que la sorpresa final francament és molt poc creïble. A més, no sé per què però sempre havia cregut que el cas quedaria tancat i que a la segona temporada (ja confirmada) els detectius s’encarregarien d’un altre assumpte. En canvi, amb el gir final (i un pèl precipitat) dels esdeveniments, el cas no està ni molt menys resolt: el que sembla l’assassí podria no només no ser-ho, sinó que fins i tot podria ser la víctima innocent d’una conspiració. Ara caldrà veure si el misteri s’allarga molts més episodis a la segona temporada, o bé si el resolen a les primeres de canvi. També serà interessant veure l’evolució del personatge del detectiu Holder (vista la manera com aconsegueix la prova definitiva que presenta contra el presumpte culpable) i també com aquest fet segurament canviarà la seva relació amb la Linden.

En resum, que a pesar de certes situacions poc probables, d’algunes errades de guió, d’episodis innecessaris (en especial l’avantpenúltim) i del seu ritme sovint massa lent, hi ha alguna cosa que m’atrau poderosament d’aquesta sèrie, i em pica la curiositat veure com es resoldrà tot plegat. Crec que li donaré una oportunitat a la segona temporada de The Killing. Encara que només sigui per veure si a Seattle surt el sol alguna vegada...

“Crematorio”, oasi o punt de partida?

He d’admetre que tinc prejudicis amb les sèries espanyoles. Les comèdies semblen copiades l’una de l’altra (amb Siete vidas com a principal referent), i a més tenen una durada per episodi totalment desmesurada. I les que no són comèdies, sense poder dir que són dolentes, no acaben de donar la talla: qualsevol episodi de Hospital central no li arriba a la sola de la sabata a Urgencias, i si parlem de El comisario podríem trobar dotzenes d’exemples de sèries americanes o britàniques de la mateixa temàtica que li donen mil voltes.

Per tot això no és estrany que no hagi parlat mai de les produccions del país veí. El temps no sobra precisament, i les hores que inverteixo a veure sèries m’estimo més dedicar-les a les que ja sé (gairebé) segur que m’agradaran. No obstant, tota regla té la seva excepció i per això em vaig decidir a veure Crematorio, en part animat per les bones crítiques que havia llegit i en part perquè només eren vuit episodis i no exigia un esforç de temps massa continuat. I el cas és que no me n’he penedit, ni molt menys.

La sèrie (adaptació televisiva de la novel·la homònima de Rafael Chirbes) ens explica la història de Rubén Bertomeu (interpretat per un excepcional José Sancho), un constructor sense escrúpols que ha arribat on és ara trepitjant a qui ha fet falta, subornant a qui ha convingut i fins i tot esborrant del mapa a qui li ha fet nosa. Els seus foscos assumptes surten a la llum arrel de l’accident de cotxe d’un dels seus col·laboradors. A partir d’aquí, la policia anirà estirant el fil per descobrir una trama de corrupció, favors personals, especulacions immobiliàries i fins i tot connexions amb la màfia russa.

Un dels principals motius de l’èxit de les sèries espanyoles és la facilitat amb la que l’espectador mig se sent identificat amb el que veu a la pantalla, ja sigui la recreació del bar de la cantonada, de la botiga de queviures del barri o de la seva comunitat de veïns. Crematorio també ens explica un tema amb el que hi estem familiaritzats, perquè no deixen de sortir nous casos cada dia a les notícies: la corrupció, l’ambició i els interessos que han portat a la creació de la bombolla immobiliària, i que en bona part ha estat la responsable de la crisi actual. D’aquesta manera, la sèrie no deixa de ser espanyola pel que explica i per com ho explica, però en canvi es diferencia clarament de la resta de produccions ibèriques.

Crematorio és una sèrie que no es conforma amb el de sempre, que arrisca i que no tira pel camí fàcil i d’èxit segur, aquestes sèries “per a tots els públics” als que ens tenen acostumats gairebé totes les cadenes. Representa un punt i a part, un abans i un després, una mena d’oasi enmig del desert de la ficció ibèrica, una sèrie tan ben feta i interpretada que sovint no semblaria ni espanyola si no fos perquè reconeixem algunes de les cares que hi surten. Ara només cal veure quin serà, a partir d’aquí, el futur de les sèries “Made in Spain”. Perquè el que està clar és que després de Crematorio, el nivell d’exigència de l’espectador espanyol no pot ser, i no ha de ser, el mateix.