La cantonada de la droga

Com a bon aficionat a les sèries de televisió, tinc un seguit d’importants assignatures pendents que vaig intentant solucionar de mica en mica. Una de les més destacades és sens dubte The Wire, considerada per la crítica com una de les millors obres mai realitzades per a la petita pantalla. Doncs bé, he decidit posar-hi remei i començar a veure-la d’una vegada. Però per fer-ho bé, abans s’ha de veure The Corner, creada també per David Simon, ambientada igualment a Baltimore i considerada com una preqüela de la primera.

Abans de convertir-se en un dels creadors televisius més importants de la història, David Simon va treballar dotze anys com a periodista de successos precisament a Baltimore. Les experiències i vivències acumulades durant aquest temps li van proporcionar prou coneixements com per escriure un parell de llibres, un dels quals (titulat també “The Corner”) va servir de base per crear aquesta mini sèrie de sis episodis sobre el món de la droga en aquesta ciutat nord-americana, tot i que segur que és extrapolable a moltes ciutats del planeta.

Tot i tractar-se d’una obra de ficció, els noms dels protagonistes i els fets que explica són totalment reals, i David Simon els va viure en primera persona. De fet, la sèrie acaba amb una petita entrevista amb quatre dels personatges reals, que es fa a la mateixa cantonada que dóna nom a la sèrie, entre els carrers West Fayette i North Monroe de Baltimore.

Hi ha un bon nombre de protagonistes, tots ells marcats de manera directa o indirecta pel fantasma de la droga, però es fa un seguiment especial de la família McCullough. En Gary havia estat un empresari d’èxit i havia fet diners invertint en borsa, però després de casar-se amb la Fran tots dos van començar a consumir droga, primer per diversió i després per addicció, i la parella es va acabar trencant. Ara tots dos són drogoaddictes, i veuen com el seu fill adolescent DeAndre pot seguir el seu mateix camí (hi trafica i en consumeix de tant en tant), i com el petit DeRodd tampoc té un futur massa optimista vista la situació familiar i el barri on viuen.

La sèrie, doncs, és una dura història sobre el món de la droga, sobre els efectes de la drogoaddicció, sobre la gent que la consumeix, la que hi trafica, la que se’n vol sortir, la que ja li està bé com està, la que se’n surt i la que no, i també sobre la policia que intenta sense èxit acabar amb el tràfic al barri. També ens ensenya que darrera dels drogoaddictes i de la percepció que sovint en tenim, hi ha persones amb una vida i una família que moltes vegades s’hi han vist abocats per les circumstàncies (així ho diu, en un moment de la sèrie, un dels protagonistes: “Hi ha gent que es pensa que sempre hem estat així”). Amb un estil semi documental i un realisme extrem, aquesta obra hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles de secundària. Segur que l’impacte seria molt més intens que qualsevol xerrada que es pugui fer sobre el tema.

Més zombis a la tardor

Fa unes setmanes ens lamentàvem que s’hagués acabat la primera temporada de The Walking Dead, i dèiem que l’espera es faria molt llarga. Per sort el temps va passant i ara ja podem confirmar la notícia de la seva tornada: serà el proper 16 d’octubre, amb una nova temporada de 13 episodis. I si sou dels que us estimeu més veure les sèries doblades, gràcies a la cadena FOX no haureu d’esperar massa dies respecte a l’estrena americana.

La cadena AMC ha programat cuidadosament la tornada d’una de les seves sèries estrella, ja que serà exactament quan s’acabi una altra de les seves joies: Breaking Bad, de la que ara mateix s’està emetent la quarta temporada. La notícia s’ha donat a conèixer aquest passat cap de setmana a la Comic-Con de San Diego (la convenció internacional de còmics que se celebra anualment a aquesta ciutat californiana).

Pel que sembla, en aquesta segona temporada els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta, escenari principal dels primers episodis, i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. L’actriu Laurie Holden, que interpreta l’Andrea a la sèrie, ha manifestat que “el públic es quedarà glaçat. Els guions són al·lucinants. Cadascun és una pura meravella”.

Les ganes de continuar veient la sèrie, doncs, són màximes. I més encara després de veure aquesta fantàstica promo-tràiler de gairebé cinc minuts amb les primeres imatges de la nova temporada. Això sí, compte que podria ser que es revelessin alguns detalls importants!

Torna “Dallas”!

Sens dubte, una de les sèries de televisió que més han marcat la meva existència ha estat Dallas, una de les precursores dels actuals fulletons televisius i que va ocupar moltíssims dels meus vespres de diumenge. A més, va ser de les primeres sèries que es van poder veure en català gràcies a una TV3 que llavors començava a donar els seus primers passos.

Dallas ens explicava les peripècies de la família Ewing, uns multimilionaris poderosos i molt influents a l’estat de Texas gràcies al negoci del petroli, i en menor mesura també a la ramaderia. A part dels negocis, la sèrie també explorava les tempestuoses relacions entre els diferents protagonistes, ja fossin familiars o amoroses. Vista avui, l’estructura de la història paral·lela de vàries famílies, de trames entrellaçades i de personatges corruptes i assedegats de poder, diners i sexe no és precisament cap novetat, però als anys 80 va suposar una petita revolució que explica en part el seu impressionant èxit a nivell mundial. També va ser pionera en el tema dels cliffhangers, és a dir, les escenes finals de cada episodi que et deixaven amb l’ai al cor fins al següent, i que actualment ja s’han convertit en un clàssic.

Sens dubte, el paper principal de la sèrie i el que més popularitat va aconseguir va ser el de J.R. Ewing, un personatge tan famós que ha transcendit l’àmbit de la televisió i ha passat a formar part de la cultura popular com a sinònim de persona malvada, retorçada i sense cap mena d’escrúpol. Lògicament, l’actor que li va donar vida (Larry Hagman) ha quedat encasellat per sempre i per moltes sèries i pel·lícules que faci, sempre més el recordarem com el germà dolent dels Ewing. I això que al principi la sèrie estava enfocada en el “germà bo”, en Bobby, però molt aviat els productors es van adonar del terrible “ganxo” d’en J.R. i van readaptar la història per centrar-la en ell.

Al llarg de les seves 13 temporades, la sèrie va deixar molts moments memorables i que encara recordo perfectament: les barbacoes que celebraven els Ewing al seu ranxo de Southfork i que inevitablement acabaven amb baralles i algú a la piscina; l’intent d’assassinat que va patir en J.R. a les seves oficines, i la incertesa de saber qui li havia disparat; les tremendes dones que es lligava en Bobby quan es va separar de la Pamela; els whiskys que es bevien els Ewing només d’arribar de treballar; l’alcoholisme de la Sue Ellen, la dona d’en J.R. absolutament amargada per les infidelitats i el menyspreu constant del seu marit; la presumpta mort d’en Bobby que va resultar ser un somni de la seva dona; etcètera, etcètera. Moments mítics i entranyables de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que Dallas... tornarà l’estiu de l’any que ve! La cadena TNT ha decidit ressuscitar-la amb noves trames que tindran com a protagonistes els fills d’en J.R. i d’en Bobby, que estaran enfrontats com ho estaven els seus pares. El gran reclam d’aquest inesperat retorn serà sens dubte la presència dels personatges de Bobby i J.R. Ewing, tot i que aquest últim, degut als seus 79 anys i al seu delicat estat de salut (va rebre un transplantament de fetge l’any 1995), apareixerà només com a secundari ensenyant al seu fill les seves peculiars maneres de portar el negoci familiar.

La veritat és que em miro aquest retorn amb un ull tancat, perquè crec sincerament que totes les coses tenen un moment i una època. Dallas era una sèrie genial als anys 80, però avui en dia la televisió ha evolucionat moltíssim i dubto que les històries de corrupció i embolics sentimentals tan típiques de la sèrie puguin mantenir l’interès més enllà de la curiositat que segurament despertaran els primers episodis. No li pronostico un futur massa brillant, però això sí, només d’escoltar la banda sonora torno vint-i-tants anys enrere i se’m dibuixa un somriure a la boca:

Un joc de matar o morir

Game of Thrones ens diu adéu fins l’any que ve, i ho fa satisfent de sobres les enormes expectatives que havia despertat i deixant enrere els petits problemes que plantejava l’episodi pilot, com per exemple la sensació que la història se’ns explicava una mica massa de pressa o bé la notable quantitat de personatges que hi apareixien, cosa que feia que anéssim una mica perduts. Doncs bé, a mesura que ha anat avançant la temporada això ha quedat solventat, i ara mateix ja sabem què busca i a què aspira cada família, i noms com Stark, Targaryen i Lannister han deixat de sonar-nos estranys.