dimecres, 4 de gener del 2012

La cara fosca de la política



Ens ho plantejàvem fa poques setmanes, i s’ha confirmat: Boss és, sens dubte, una de les grans estrenes de l’any que acabem de deixar enrere. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que acabarà amb la seva vida al cap de pocs anys, i els seus esforços per amagar-la al públic mentre també ha de lluitar contra el seu fosc passat polític, ens ha ofert alguns dels millors episodis dels últims mesos.

La sèrie es mou sempre entre dos àmbits molt diferenciats, però a la vegada relacionats entre sí: per una banda tenim la part “humana”, per dir-ho així, on veiem a una persona malalta que a més no té cap recolzament familiar, perquè la relació amb la seva dona és gairebé inexistent (només es veuen a nivell polític, perquè ella ocupa un càrrec de l’administració municipal) i amb la seva filla no és massa millor, tot i que arrel de la malaltia es produeix un cert acostament entre tots dos.

I després, evidentment, hi ha el vessant polític. Boss retrata sense cap mena d’amabilitat la cara fosca de la política, en aquest cas municipal però que fàcilment es podria extrapolar a esferes més elevades. El descobriment d’un antic cementiri indi en les obres d’ampliació de l’aeroport, unit a un vessament de productes tòxics que es va fer fa uns anys amb el consentiment de l’actual alcalde (aleshores regidor), són els desencadenants de tota una trama d’interessos ocults, d’ambicions amagades que surten a la llum i de les maniobres que s’han de fer per mantenir-se al poder a qualsevol preu. I tot això, a més, procurant en tot moment que ningú s’adoni dels primers símptomes de la malaltia (tremolors a les mans, al·lucinacions, etc.), que suposarien el final de la seva carrera si es fessin evidents.


Boss no és una sèrie fàcil de mirar ni d’acceptar. Si sou dels que creieu en la bondat dels polítics, us recomano que ni us la mireu perquè la decepció que us emportareu serà històrica. És una sèrie radical, que explica les coses com són i no com haurien de ser, una denúncia sobre el funcionament real del sistema democràtic, que no és fàcil d’acceptar però que a la vegada és necessari saber. Ja sé que no es pot generalitzar i que (com tot) hi ha bons i mals polítics; el que estic dient és que el que ens explica Boss per desgràcia no és ciència ficció, ni molt menys. I si no em creieu, només heu de fer que mirar les notícies.

Per acabar, no puc deixar d’esmentar a l’estrella absoluta de la sèrie, Kelsey Grammer. Als que no el coneixeu, us semblarà un grandíssim actor que aconsegueix transmetre tant la por i la inseguretat davant d’una malaltia greu i desconeguda, com una sensació de poder i de control absoluts quan s’asseu al seu despatx. Per als que ja el coneixíem, primer hem hagut de superar l’impacte de veure un canvi de registre tan radical (ni més ni menys que vint anys interpretant al doctor Frasier Crane, entre Cheers i Frasier); però un cop ens hi hem acostumat, la conclusió és que Grammer és Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada