“Homeland” es consagra

Fa poc més d’un mes parlàvem dels primers episodis de Homeland, la guanyadora del Globus d’Or com a millor sèrie dramàtica de l’any 2011. Un cop vista la primera temporada sencera, ha arribat el moment de parlar-ne amb més coneixement de causa.

Com ja vam dir, Homeland ens explica la història de Nicholas Brody, un Marine nord-americà que és alliberat després d’estar vuit anys desaparegut a l’Iraq. Evidentment tothom el rep com un heroi de guerra, com una víctima que torna a casa i totes aquestes històries que tant agraden a l’opinió pública nord-americana. Però hi ha una excepció: l’agent de la CIA Carrie Mathison (excepcional Claire Danes), en una missió anterior, havia rebut la informació que un soldat nord-americà havia estat convertit pels islamistes a la seva causa. Les sospites que aquest soldat podria ser el sergent Brody i que, a més, podria estar preparant un atemptat terrorista semblen fundades, però la Carrie s’haurà d’enfrontar no només als seus superiors, sinó també a tot un país que considera al militar un autèntic heroi.

Homeland juga contínuament amb la idea que el màrtir torturat per Al-Qaida pugui ser en realitat un traïdor. Primer ens semblarà evident, després dubtarem, més endavant estarem pràcticament convençuts que no ho és, però tornarem a dubtar... I això és en bona part gràcies a l’encert d’haver triat a l’anglès Damian Lewis per interpretar a Nicholas Brody. La cara i el posat d’aquest actor desperten tanta simpatia com sospita, tanta compassió com ràbia, i això resulta fantàstic per a la trama de la sèrie i per aconseguir l’ambigüitat que es busca en tot moment.

L’espectador sempre té una mica més d’informació que la pobra Carrie, que lluita pràcticament sola contra les seves conviccions i la seva malaltia mental, una bipolaritat que evidentment tampoc ajuda a l’hora de convèncer als altres. La tensió va pujant a mesura que avança la temporada, sense presses ni cap necessitat de recórrer a explosions o persecucions de cotxes: n’hi ha prou amb una mirada, un gest sospitós d’un dit de la mà, càmeres ocultes i pregàries islàmiques de bon matí. Tot plegat desemboca en un doble episodi final ple de ritme i emoció, una hora i mitja que passa en un sospir, amb escenes que tallen la respiració i que ens deixa amb la sensació que ens trobem davant d’una gran sèrie, no sé si la millor de l’any que hem deixat enrere, però sens dubte de les millors.

I a partir d’ara? Doncs la trama ha quedat resolta només en part, i de fet ja ens espera una segona temporada que s’estrenarà aquesta propera tardor. La meva modesta opinió és que hagués estat millor acabar la història en aquesta primera temporada, ja que no veig clar com continuaran mantenint l’interès ara que ja sabem el que sabem (i que no explicaré). S’haurà de veure com se’n surten els guionistes, però opino que no s’hauria d’allargar massa més per poder mantenir aquest regust de boca tan agradable.