dissabte, 21 de desembre del 2013

Deadwood, ciutat sense llei


Van passant els anys i les sèries, i m’adono que sovint (ja sigui perquè no hi puc dedicar tot el temps que voldria, o perquè potser estic massa pendent de les novetats) no dedico prou temps als clàssics, a aquelles produccions que tant la crítica com el públic consideren imprescindibles. Com que normalment segueixo dues o tres sèries a la vegada i amb certa regularitat, he decidit que a partir d’ara com a mínim una sigui de les considerades “grans”. I sens dubte, Deadwood n’és un bon exemple.

Deadwood està basada en fets històrics, ja que l’assentament va existir en la realitat (i encara existeix, a l’estat de Dakota del Sud) i bona part dels personatges que apareixen en pantalla també. La primera temporada té lloc l’any 1876, sis mesos després de la fundació del camp i dues setmanes després de la famosa batalla de Little Bighorn, que va enfrontar al Tinent Coronel Custer contra vàries tribus indígenes. A la ciutat hi viuen i hi arriben tota mena de personatges, la majoria atrets pel descobriment de jaciments d’or en les muntanyes que l’envolten. Però no tot és tan atractiu en aquesta ciutat que tot just comença a néixer...


I és que Deadwood no és precisament un lloc agradable per viure-hi. Els carrers estan permanentment enfangats, la higiene (tant de les persones com dels edificis) brilla per la seva absència i, evidentment, no hi ha cap mena de llei que no sigui la que imposen els seus mateixos habitants (sovint a base de cops de puny, o fins i tot a trets). Si hi ha alguna cosa semblant a un governant, aquest és sens dubte l’Al Swearengen (interpretat de manera espectacular per l’anglès Ian McShane), l’amo del saloon i prostíbul. No hi ha cap aspecte de la vida diària del camp que escapi al seu control, i no es fa res sense que ell ho sàpiga i hi doni la seva aprovació. Malvat, manipulador i sense escrúpols, al poble no hi ha ningú que gosi plantar-li cara... excepte en Seth Bullock (un Timothy Olyphant molt menys convincent que a Justified), un ex Marshal de Montana que arriba a Deadwood per muntar una ferreteria amb un altre soci, però que acabarà sent el xèrif de la localitat. A més d’aquests dos personatges destacats, en una sèrie coral com aquesta també veurem el dia a dia de molta altra gent: el metge, el predicador, els esbirros i les prostitutes que controla l’Al, pistolers famosos com en Wild Bill Hickok o la Calamity Jane, i un munt de gent que arribava al poble buscant fortuna, sovint per acabar-se trobant amb just el contrari.


Deadwood és d’aquelles sèries que podem anomenar “lentes”, en el sentit que les escenes d’acció no hi abunden i que les seqüències van transcorrent sense pressa davant dels nostres ulls. Malgrat que està ambientada a l’oest americà en ple segle XIX, que ningú es pensi que a cada episodi veurà batalles entre indis i cowboys, ni tirotejos espectaculars, ni baralles constants. N’hi haurà, i tant que sí, però només quan la història ho demani. Quan es diu que una sèrie o una pel·lícula són lentes, sovint ho fem amb una connotació negativa que en aquest cas considero que no és gens adequada. Deadwood pot ser lenta, però això no vol dir que no passin coses. Al contrari, estan passant coses contínuament. Moltes coses, moltíssimes. Fer un resum del que ha passat en aquesta primera temporada superaria de molt la llargada que desitjo per a aquest article, i per això la meva recomanació és que la mireu. Si no us agraden les produccions “de l’Oest”, potser a partir d’aquí us agradaran. I si us agraden, com a mi, aleshores el nivell de satisfacció arribarà a límits insospitats.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada