dimarts, 15 de març de 2016

Benvinguts a Twin Peaks


Ara fa una mica més d’un quart de segle, bona part dels telespectadors nord-americans vivien obsessionats amb una pregunta: qui ha matat la Laura Palmer? I la responsable d’aquesta obsessió no era una altra que Twin Peaks, una de les sèries més influents de la història i que, diuen, tornarà amb nous episodis l’any que ve (potser per això m’he decidit finalment a veure-la).

L’inici de la història és precisament el descobriment del cadàver de la Laura Palmer, nu i embolicat amb plàstic, a la vora d’un riu a les afores de la petita (i fictícia) localitat nord-americana de Twin Peaks, prop de la frontera amb Canadà. Amb l’ajuda de la policia local, comandada pel Sheriff Harry Truman, la investigació anirà encapçalada per l’agent especial Dale Cooper de l’FBI, un individu molt peculiar, alegre i optimista, addicte al cafè, que pot canviar de tema en qualsevol moment de la conversa i que sembla que no pari atenció al que li dius, però dotat d’una gran intel·ligència i intuïció. Té un punt esotèric i sovint pren decisions basant-se en els seus somnis, on a vegades rep visites molt estranyes (des d’un gegant que li dóna pistes per resoldre el cas fins a un nan ballarí que parla al revés).


A mesura que passen els dies, es fa evident que a Twin Peaks ningú és el que sembla a primera vista. Veurem com personatges que semblaven respectables en realitat viuen una doble vida, i com altres d’aparença innocent estan embolicats en activitats més que fosques. A més, com que és una ciutat petita molts dels seus habitants estan relacionats entre sí d’una manera o altra, la qual cosa no fa més que complicar-ho tot pels representants de la llei.

En els primers episodis, el propi misteri de l’assassinat, les relacions entre els curiosos (a vegades curiosíssims) habitants de la ciutat, el fet que molts d’ells poden ser culpables i les sorpreses i girs constants de l’argument, ajuden a mantenir un elevat nivell d’interès. També hi va contribuir la particular barreja de gèneres, ja que es podia passar en pocs instants de la pura comèdia al drama més punyent, incorporant-hi a més elements pertorbadors, sobrenaturals i propis dels thrillers de ciència ficció o de les pel·lícules de terror.


Però el principal error de Twin Peaks va ser resoldre massa aviat el cas de l’assassinat, que sens dubte era la benzina que alimentava el foc de la sèrie. Els creadors David Lynch i Mark Frost han afirmat en entrevistes posteriors que van prendre aquesta decisió pressionats per la cadena ABC, ja que la seva intenció era acabar-la sense desvelar qui era l’assassí. A partir d’aquí no només es perd quasi tot l’atractiu, sinó que apareixen una sèrie de trames que no només són innecessàries sinó que, directament, freguen el ridícul, com ara l’absurda “tornada a l’adolescència” de la Nadine o la bogeria temporal d’en Ben Horne i la seva obsessió amb la Guerra de Secessió. L’aparició d’un ex company d’en Dale a l’FBI, que ha embogit i arriba a Twin Peaks buscant venjança contra el nostre protagonista, és el més destacat d’aquesta segona tongada d’episodis que, repeteixo, està molt lluny de la primera.


Havent passat tants anys des de la seva estrena resulta realment difícil fer una valoració com Déu mana de Twin Peaks, ja que sens dubte ens manca la perspectiva necessària per fer-ho. El que sí podem dir amb tota seguretat és que l’any 1990 la televisió estava considerada un mitjà inferior, on s’hi guanyaven la vida els que no podien triomfar al cinema. La cadena ABC va capgirar aquest concepte i se la va jugar contractant a un director cinematogràfic de prestigi com David Lynch, al qual va donar una llibertat creativa i artística inèdita fins aquell moment... fins que, com ja hem dit, ho va arruïnar quan va decidir intervenir en qüestions argumentals, segurament per intentar aconseguir més audiència.

Malgrat això, el pas ja estava fet i les cadenes van veure clar que el futur era ampliar els límits creatius, els espectadors van poder gaudir per primera vegada d’una sèrie de televisió amb un nivell de producció i qualitat equivalent al del cinema, i la crítica va elogiar unànimement aquesta decisiva evolució en la història del mitjà. Es podria afirmar sense por d’equivocar-se que, sense la seva existència, les produccions televisives actuals no serien el mateix i que la seva influència ha estat decisiva per poder entendre l’actual “edat d’or” que estem gaudint. A pesar dels punts febles que hem esmentat, crec que s’ha de veure com a mínim fins que descobreixen l’assassí (i com a mínim del mínim, el sensacional episodi pilot). De bones sèries n’hi ha moltes, de mítiques no tantes. Twin Peaks, sens dubte, ho és.


2 comentaris:

  1. En general coincideixo bastant amb tu, tot i que sóc encara més crític amb la segona temporada. Et podria escriure aquí la meva opinió de la sèrie però seria una pèrdua de temps perquè pots veure com en vaig malparlar (de la segona temporada, la primera no està malament) fa un any i mig en els casos típics 1962, 1972, 1977

    ResponElimina
    Respostes
    1. Déu n'hi do, has fet tota una enciclopèdia! La veritat és que hi ha massa diferència a partir del moment que es descobreix l'assassí. La vaig continuar mirant perquè ja que havia començat volia veure com acabava, però hi havia moments que costava seguir.

      A veure com seran els episodis de 2017!

      Elimina